Què és i què no és Aixopluc

Un grup de ball escenifica la Dansa del vetlatori en honor a les víctimes

El text que tot seguit reproduím correspon a la intervenció de Miquel Mollà en l'homenatge  a les víctimes del bombardeig franquista de l'estació de Xàtiva durant la guerra Civil. L'acte tingué lloc el proppassat diumenge 10 de febrer de 2013 a recer del monument Aixopluc, del qual aquest dissenyador gràfic i artísta plàstic n'és l'autor: 

"Un any més ens trobem reunits al davant d’aquesta estació per a recordar el terrible bombardeig que, un 12 de febrer de 1939, segava la vida de més d’un centenar de persones i feia de preludi de la repressió d’una llarga i més terrible postguerra, de la privació de les llibertats i de més morts encara.

En una efemèride com aquesta em semblaria del tot inapropiat no fer cap referència a la crisi economica, política i social que ens desperta cada dia amb un nou sobresalt financer o un nou cas de corrupció més rocambolesc que el del dia anterior. Per això, amb la que està caient, haureu de perdonar-me que només ho haja fet ara tangencialment, de raspat, per a concentrar-me en allò que jo he interpretat, no sé si correctament, que s’esperava del meu parlament. Demane disculpes per endavant si el discurs que he preparat no és a l’alçada del que les circumstàncies exigirien.

Els organitzadors d’aquest homenatge m’han demanat que explique el significat de l’escultura que, després d’un atzarós procés de vora quatre anys va poder ser finalment instal·lada a cuita corrents pel febrer de 2007 com a recordatori permanent d’aquells terribles fets de 1939.

Amb ocasió de l’homenatge d’aquell any i d’aquella inauguració, ja vaig fer un intent d’exposar les claus del senzill simbolisme del monument. Crec que aquelles explicacions continuen sent útils encara per a entendre el seu significat i, qui vulga, pot llegir-les al llibret commemoratiu que, amb la generositat de Martín Impresores, es va editar per a aquell 18 de febrer tan emotiu. En resum, venia a dir que tot i ser una forma abstracta, l’escultura mostrava perfils relacionats amb els fets recordats i el lloc: unes mans o uns braços que s’entrecreuen en l’acció de protegir el cap, unes ales d’avió, la inicial del nom de la ciutat. Va ser el primer simbolisme el que ens va suggerir el nom d’Aixopluc per al monument. El nom no fa la cosa, com diuen, però en alguns casos ajuda.

Jo sóc dels que pensen que l’art ha de mostrar-se per ell mateix, que no ha de necessitar massa explicacions o, altrament, no faria la seua funció. Sempre caldran, però, algunes paraules per a fer més entenedores les coses que nosaltres realitzem amb una intencionalitat i que poden ser interpretades de més d’una manera.

Durant els sis anys transcorreguts des de la instal·lació de l’escultura, he tingut ocasió d’escoltar o llegir comentaris —crec que sempre beninten­cionats— sobre la idoneitat dels materials, la manca d’un pedestal o el mèrit artístic. Potser, responent ara a aquelles incitacions al debat, ajudariem a comprendre millor el significat d’aquests dos trossos tan estranys de ferro rovellat plantats al davant de l’estació.

Per què l’escultura és de ferro? Per què està oxidada? Podria haver-se fet en pedra o en bronze, materials tots dos molt nobles. Però encara que de vegades no ho semble, l’elecció dels materials artístics mai no sol ser una cosa sense importància i deixada a la improvisació. En aquest cas, tampoc. Tot en aquells fets tristos del 39, ens remetia al ferro: els trens, els avions, les bombes, la metralla... Ni marbre ni bronze podrien haver fet referència a ells amb la mateixa intensitat que el color del ferro oxidat, com una metàfora del temps i la memòria. La pàtina de rovell que durant els darrers sis anys ha anat adquirint l’escultura no és el fruit de la descurança, com alguns han pogut pensar. Aquest és l’aspecte que hauria d’haver tingut en la inauguració del 2007 si la precipitació del muntatge no ho hagués impedit. Un procés accelerat d’oxidació ens hauria costat un temps i uns diners que no teniem.

Heus ací, doncs, explicat per què la nostra escultura és de ferro naturalment oxidat.

Per què no la vam posar damunt d’un pedestal? Per què no se li ha posat un tancat de protecció? Recorde que, dels diversos esbossos inicials d’escultures que vaig mostrar als membres del Consell de la Joventut, només un utilitzava el recurs d’una peana com a suport. La major part de les propostes que vaig pensar eren d’escultures descarregades directament sobre el terra. Algú pot pensar que aquesta és una desagradosa mania de l’escultura moderna, però la raó per la qual aquesta idea acabà imposant-se és ben senzilla: encara que de vegades els pedestals són una cosa útil per a visualitzar un monument, tenen l’inconvenient que, elevant l’obra, també la distancien de qui la mira. Les peanes serveixen per a cridar o bramar consignes des de dalt, per a elevar els sants damunt dels altars, però no per a buscar la complicitat de qui mira o escolta. Una escultura sense pedestal parla de tu a tu amb els que se li acosten, convida a una major proximitat. No és una manca de respecte que la gent puga acostar-se i tocar-la. Aquesta escultura espera que el transeünt travesse l’obertura central com una porta oberta al record de la barbàrie i el dolor de les víctimes, que s’aixoplugue al davall del monument i, en uns instants de recolliment, llija aquelles paraules que preserven aquells fets de l’oblit.

Aquesta és la raó per la qual el nostre monument no té pedestal ni un tancat que allunye les visites.

Per què no la vam fer més realista? A algunes persones els hauria agradat segurament una escultura més figurativa o que hagués fet servir coses més recognoscibles. Aquestes preferències són sempre respetables, però val a dir que, a l’hora de dur endavant el projecte, els seus impulsors van sospesar les diverses propostes que vaig elaborar —algunes de les quals eren efectivament més realistes— i es van decidir per aquesta, crec que encertadament. El realisme no és sempre el més efectiu a l’hora de tractar artísticament les idees i les abstraccions. No cal representar membres amputats o morts mutilats per a manifestar l’horror a la guerra. El memorial per les víctimes de l’holocaust nazi erigit a la ciutat de Berlín, és un bon exemple de com es poden tractar certs temes sense recrear-se en detalls escabrosos o cruents, amb delicadesa; de com es pot impactar sobre la percepció i la ment de l’espectador sense emprar cap representació: només una extensió enorme de blocs de formigó perfectament arrenglerats com un laberint reticular dins del qual deambular errant per corredors interminables, submergit en un entorn d’un gris amenaçador i hostil.

Nosaltres voliem, salvant les distancies i la mesura, que la visita al nostre monument despertara sentiments de respecte i de recolliment, sense grandiloquència. Per això, ens vam inspirar en la senzillesa de certes tradicions funeràries que recorden els morts amb monolits —el monument als maulets de la plaça de sant Francesc n’és un exemple a la nostra ciutat—. És clar que la nostra escultura —com algunes persones bé van remarcar davant la confusió d’alguns mitjans de comunicació— no és un monolit, perquè ni és de pedra ni és d’una peça, però beu d’aquell mateix esperit.

Heus ací algunes de les raons per les quals, encara que recorde braços, mans, ales d’avions o la inicial de la ciutat, la nostra escultura és abstracta.

La nostra escultura podria haver estat més gran, més expressiva, més estètica si es vol, però no hem d’oblidar, que més ellà d’una obra concreta, allò que veritablement honora les víctimes és la memòria de la gent que les recorda amb respecte i amb una mica de ràbia continguda per uns fets tristos que mai més no haurien de repetir-se. Aquesta escultura, aquests dos trossos de ferro plantats al davant d’aquesta estació, tenen només, doncs, el valor d’una marca en l’escenari del crim, el valor de la fita d’un instant atroç. Ara que, amb el pretext de la crisi, el desinterés i la desatenció dels nostres governants amenaça amb perpetuar la desmemòria històrica del nostre País, actes com l’aplec d’avui són imprescindibles per tal de no oblidar les víctimes dels que un dia van arrabassar la llibertat i els drets socials d’un poble que ha de mirar el passat si no vol repetir-lo.

Que la lucidea i el valor no ens abandonen!"