dimecres, 12 de desembre del 2012

Artista


Un artista és un artesà que pensa.

dijous, 8 de novembre del 2012

Enganxar xiclets


Qualsevol gest, per intranscendent que puga semblar, pot ser objecte d'una rigorosa hermenèutica que desentranye el seu sentit amagat.

¿Recordeu el moment —cap al final d'El darrer tango a París— en què Marlon Brando, ferit de mort, s'extrau un xiclet de la boca i l'enganxa a la barana del balcó? Quins segons tan plens de significat!

Quan jo era un nen i els xiclets eren una cosa tan escassa que les normes d'etiqueta exigien compartir-los amb amics i amigues, a l'hora de dormir, enganxavem el nostre preuat tresor al capçal del llit. L'endemà, una mica endurit, però amb aquell saborós regustet a edulcorant de maduixa, el recuperavem per a continuar mastegant la vida.

Aquell amor pels xiclets em va dur a descobrir —segurament, redescobrir— la soldadura freda de xiclet, molt útil per a reparar les perforacions de les canonades d'aigua, aleshores d'aquelles tan contaminants de plom. La mare va restar tan admirada de la utilitat d'aquella llepolia, que va acabar adoptant-la com una solució preferible a l'enuig d'haver de molestar el pare amb les laborioses soldadures d'estany.

Fa uns mesos, en una de les meues passejades després de la migdiada, vaig descobrir una curiosa acumulació de xiclets de tots colors al lateral d'una finestra. Era com una capella, com l'espai d'un ritual… No estaven amuntegats, sinó disposats uns al costat dels altres. ¿Era l'obra d'un únic subjecte o la juxtaposició de diverses voluntats? M'incline a creure que no era ni més ni menys que una simple manifestació del poder de la massa.

He de reconéixer, tanmateix, que en relació al tema dels xiclets, hi ha encara, però, alguns enigmes que no he aconseguit desxifrar satisfactòriament: quina és la finalitat, per exemple, d'enganxar-los al davall dels pupitres? Si en teniu curiositat i us preneu la molèstia de ficar panxa en amunt algunes taules de qualsevol classe de secundària, hi trobeu amb tota probabilitat autèntiques obres d'art de la plasticitat que podrien penjar —amb èxit de crítica i públic— de les parets d'algun museu d'art modern. 

dilluns, 15 d’octubre del 2012

Excés de raons


Quan temps poden arribar a fer-nos perdre les persones desmesuradament enraonades! I la primera i inevitable pèrdua serà, sens dubte, la del temps que haurem d'esmerçar a esbrinar si hi ha o no excés de raons.

divendres, 28 de setembre del 2012

Desiderata


Davant la incompetència i la deshonestedat dels nostres dirigents per a explicar i combatre la crisi, l'innocent desig de Jorge Luis Borges: alguna vegada mereixerem no tenir polítics!

dimecres, 19 de setembre del 2012

Obsolescència planejada & paranoia


Comence a sospitar que fins i tot les simples samarretes de cotó han estat fabricades seguint el secret designi que les du a malmetre's en un termini prefixat. Com us expliqueu si no que totes es foraden al mateix lloc? De segur que alguna mala passada o alguns punts defectuosos en formen part del programa de confecció. Sospiteu i encertareu!

dimarts, 11 de setembre del 2012

Un bloc per a Vicent Chaquet


Aquest matí he escoltat a la ràdio que Toni Cucarella, Josep Lozano i Josep Manel Vidal han enllestit un bloc amb la finalitat de donar a conéixer a la xarxa l'obra literària del malaguanyat Vicent Chaquet i Huerta, mort prematurament el 1997.

La notícia m'ha alegrat doblement. És, per una banda, una inciciativa que contribueix a mantenir viu el record d'un amic i, a més, recupera l'impagable recull de contes Masurca de l'agredolç per a una merescuda difusió més enllà de l'esfera local.

El 1999, l'Associació El Rastell, de la Llosa de Ranes, en va fer la primera edició, de la qual va ser curador Toni Cucarella, amic d'ell i meu, i en la qual vaig tenir el plaer de col·laborar, el millor que vaig saber, amb el disseny i la maquetació.

Si us va agradar Els cucs de seda, de J. Francesc Mira, no deixeu de llegir aquests contes de Vicent Chaquet, no us decepcionaran.


divendres, 7 de setembre del 2012

La deriva de l'art

L'art actual va a la deriva, que d'altra banda és com cal esperar que vaja.

Tanmateix, si hi ha alguna cosa més a la deriva que l'art,  és la crítica d'art: a la deriva inicial del seu objecte, hi afig la seua pròpia.

dijous, 19 de juliol del 2012

De l’art al disseny


El següent escrit recull la intervenció de Miquel Mollà a la taula rodona realitzada el 10 de novembre de 2007 al marc de les IX Jornades de Traducció organitzades per la Universitat Jaume I de Castelló:



En primer lloc vull donar les gràcies a la Universitat Jaume I en la persona de Daniel P. Grau per haver-me convidat a participar en aquest intercanvi d’idees que, a jutjar pel prestigi de la resta de membres de la taula, es presenta força interessant.

Considerant que es ben possible que el moderador m’haja convidat a aquest col·loqui pensant en el meu perfil d’artista i disssenyador a temps parcial, aprofitaré l’avinentesa per centrar la meua intervenció en alguns aspectes sociològics de les relacions entre art i disseny que em semblen d’interés, a risc de semblar que eludesc la pregunta de si la tipografia és un art o un ofici. És obvi que, per inclusió, aquestes consideracions s’estendrien a dissenyadors gràfics i tipògrafs.

A primera vista, semblaria que l’ús dels termes artista i dissenyador es corresponen amb rols nítidament diferenciats, la definició dels quals ens permetria saber a la perfecció què hauriem d’esperar d’un i de l’altre. Però, com pretenc mostrar, aquesta il·lusió de poder traçar unes fronteres estables entre el territori de l’art i el del disseny, es troba contínuament contestada per les recíproques incursions d’artístes i dissenyadors en els suposats dominis dels altres.

De manera diversa –crec– a la resta de membres de la taula, jo vaig accedir al món de la tipografia, d’una manera accidental, com una derivació dels meus interessos artístics. És a dir que no ha estat la meua una formació reglada i canònica, sinó més aviat autodidacta –sense que dir això signifique cap pedanteria–. Ni tan sols havia tingut cap contacte amb el món de la tipografia per tradició familiar, com crec que és el cas de José Luís Martín, cosa que hauria fet més comprensible una certa dedicació o un cert interés. Jo no sabia un borrall de tipografia ni de disseny gràfic fins que allà per l’any 1991 vaig començar a fer il·lustracions per a l’editorial ECIR amb un ordinador MacIntosh de l’empresa. Aleshores no hi havia gaires professionals eixits de les escoles d’arts i oficis amb coneixement per fer servir programes informàtics aplicats al disseny gràfic. Les editorials i les empreses d’arts gràfiques tot just començaven a proveir-se d’aquestes utilíssimes eines que han transformat –i en molts aspectes simplificat– el món de l’edició de llibres. Això va permetre a alguns artistes amb uns minsos coneixements informàtics i un cert bagatge artístic com a il·lustradors travessar la membrana d’aquest món reclosit de la tradició artesanal dels tallers d’arts gràfiques. Un món que, de mica en mica, va anar revelant-se com un univers apassionant, però farcit d’un fotimer d’exigències que un no s’imaginava des de fora.

Comprendre les condicions que imposen la utilitat, la naturalesa de la percepció i l’anatomia humanes, certes convencions culturals i les limitacions de la competitivitat econòmica, són el dia a dia dels dissenyadors en general. A més a més, els diversos camps de les arts aplicades tenen també les seues pròpies condicions sine qua non per a l’exercici de la professió, con ara el dogma de la llegibilitat, que constitueix una mena d’a priori del disseny tipogràfic. Adaptar-se a tot açò i que encara queden ganes de cercar un plus de creativitat que corone un treball exigent, és ja per a nota. Un artista-dissenyador massa dòcil a l’hora de satisfer totes aquestes demandes correria el risc de veure frustrada la seua creativitat Cal ser inflexible amb les exigències de la funcionalitat, sí, però alhora estar disposat a no sacrificar, sempre que aquelles ho permeten, els encants de les nostres preferències estètiques. Fent una analogia amb la terminologia freudiana, podríem dir que la situació del dissenyador és semblant a la del jo: per una banda, no pot ignorar les estrictes normes de la funcionalitat (és a dir, les normes morals del superjo en la nostra analogia) ni reprimir il·limitadament els impulsos arbitraris de la creativitat (és a dir, les pulsions de l’allò, els instints irracionals). El jo-dissenyador ha d’harmonitzar aquests dos aspectes del seu treball per tal d’aconseguir crear una bellesa útil o una utilitat bella. Si l’intent de reconduir les energies de la pura creativitat sense control fracassa, el resultat és, en el millor dels casos, un objecte que només serveix per decorar i fer goig. Si, en canvi, l’objecte no es capaç de gratificar-nos al marge de la seua utilitat, aconseguirem que se’ns faça odiós en certs aspectes i només haurem fet una part del que calia per aconseguir un entorn millor o més valuós.

No crec estar dient cap novetat si afirme que aquesta decisió de fer perdurar l’art (en el sentit d’alguna cosa que va més enllà de l’estricta utilitat) al si del disseny forma una part indiscutible de l’ethos del dissenyador. De fet, a hores d’ara, podríem dir que els dissenyadors han heretat una bona part de l’aura social que al segle XX encara era una exclusivitat indiscutida dels artistes.

És segurament aquesta transferència de credibilitat i de prestigi la que ha motivat el gran interés dels artistes actuals pel món del disseny. Davant el desconcert general del panorama actual de l’art, bastants artistes han acabat plantejant-se el disseny com una estratègia paral·lela de penetració i difusió en el mercat artístic. En contra de la consigna “tot val” que veladament sol imperar en l’art, el disseny ofereix ordre, racionalitat i una temperada creativitat. Coses que a ulls de certs artistes sembla el pressagi raonable de l’èxit.

De manera recíproca, molts dissenyadors han sentit la necessitat de saltar a l’arena artística com una estratègia per a revestir el seu treball de la tradicional aura dels artistes, és a dir, de donar-li una presència pública que les passarel·les de la moda fa anys que exploten. Aquesta inclinació del disseny pel show business pot ser qüestionable en certs aspectes, però la seua efectivitat a l’hora d’aconsseguir vendre els productes dels estudis de disseny és indiscutible.

Fent-se ressò d’aquestes tendències, algunes institucions com l’IVAM o el MuVIM, han pres la iniciativa de crear espais on puga manifestar-se aquest diàleg entre art i disseny. Només recordar propostes tan interessants com Grafía Callada, de Pepe gimeno, o D’après. Versiones, ironias i divertimentos, un tout melangé de dissenyadors i artistes que reprenia els clàssics del disseny com a pretext. Sens dubte, la presència del disseny a les col·leccions d’aquestes intitucions suposa un reconeixement del disseny com a art.

Des del meu punt de vista, qualsevol intent d’atrinxerar-se en les diferències entre artistes i dissenyadors, per demostrar que l’art i el disseny actuals són dos fets essencialment diversos, es troba abocada a un fracàs. Les diferències semblen més aviat de quantitat que de qualitat.

A més de les consideracions utilitàries i pragmàtiques que abans hem esmentat, un tret distintiu rellevant dels dissenyadors sembla ser la consciència d’estar realitzan un treball marcadament cooperatiu, és a dir, que depén d’altres. En el terreny artístic, aquesta cosciència només es manifesta de vegades. És el cas, per exemple, dels escultors més propensos, per les grans dimensions i per la dependència de processos industrials, a tenir en compte la col·laboració inestimable de certs artesans. Tanmateix, la història de l’art ens proporciona múltiples exemples de com l’art no ha estat sempre el producte de creadors solitaris. La perspectiva d’un art individualista és només un fenòmen històric lligat al Romanticisme del qual encara s’alimenta l’estereotip actual de l’artista.

Fins i tot aquelles consideracions utilitàries i pragmàtiques que semblen tan distintives del treball dels dissenyadors, han de donar-se també en l’activitat artística, encara que siga en un grau mínim. En considerar l’art com un procés comunicatiu, no podem entendre que aquest es produesca en una absència total de condicionaments (perceptius, culturals, etc.).

Abans –potser per necessitat dialèctiques– he defensat una visió de l’art excessivament irracionalista per al meu gust. Aquesta opció no fa justícia tanmateix a tosts els possibles plantejaments artístics. Aquelles aproximacions o fusions entre l’art i el disseny actuals de què veniem parlant tenen un precedent històric insigne que no podem deixar de recordar com exemple de projecte integrador d’art i disseny. Durant el breu període de temps que va de 1920 a 1933, la Bauhaus alemanya va viure les tensions i oscil·lacions derivades de l’intent de fusionar totes les arts: des d’un expressionisme i una artisticitat artesanal inicials fins un pioner funcionalisme. A més de 70 anys de la clausura pels nazis d’una de les institucions més influients del disseny del segle XX, podem preguntar-nos si aquelles tensions teòriques van ser definitivament resoltes amb les doctrina segons la qual la forma a de seguir a la funció. I la resposta, a jutjar pel rebrot de certes tendències, diguem-ne “neoirracionalistes”, és que aquella dialèctica entre les preferències estètiques i la utilitat no ha acabat mai d’estar resolta. Hi ha sovint factors d’índole cultural que desborden la pura racionalita funcionalista. Algunes de les tendències recents del disseny com el postmodernisme o el disseny ètnic en són una prova.

El camp més circumscrit del disseny tipogràfic no ha estat tampoc exempt d’aquestes oscil·lacions pendulars i em part sembla la causa que haja calgut distingir entre tipografia creativa o decorativa i tipografia d’edició. Àdhuc en el marc d’aquesta última, no es estrany trobar ingerències de factors ideològics, simbòlics o esteticistes, que poden arribar causar un petit destorb de la llegibilitat a canvi de contribuir a transmetre o recolzar certs valors. Com us prendrieu, per exemple, una obra de Goethe editada als anys 30 del segle XX amb caràcters gòtics. La intencionalitat d’afegir un matís nacionalista a la lectura d’aquest clàssic semblaria del tot evident. Heus ací com, fins i tot una cosa aparentment tan neutra com una tipografia pot carrregar-se de connotacions. La funció plàstica de les lletres no s’esgota en la pura funcionalitat. Han de tenir en comptes o no els tipògrafs i els dissenyadors gràfics aquests factors? La resposta és, obviament, que no sembla enraonat ignorar-los.

dimecres, 11 de juliol del 2012

Memoràndum Aixopluc


El següent escrit recull la intervenció de Miquel Mollà el 18 de febrer de 2007 en l'acte d'inauguració de l'escultura Aixopluc, ubicada al davant de l'edifici de RENFE a Xàtiva en memòria de les víctimes del bombardeig de l'estació l'any 1939:


Quan, allà pel juliol de 2004, els membres del Consell de la Joventut es van posar en contacte telefònic amb mi per preguntar-me si m’abelliria fer una escultura relacionada amb la República, no vaig entendre ben bé què em demanaven. No va ser fins un dies després que Sergi Pérez –president del Consell aquell any–, Jordi Estellés i Miquel Lorente es van presentar al meu estudi per explicar-me amb detall la seua petició. Jo havia esbossat ja algunes idees al meu quadern: una corona partida, les faixes de la bandera tricolor entrellaçant-se arborescents… Ara, però, aquelles idees ja no em servien, perquè no es tractava de res de tot allò que jo havia suposat, sinó d’alguna cosa més universal i humana: d’al·ludir a l’horror de la guerra, de fer memòria de la barbàrie tot recordant les seues víctimes.

Després de sospesar diversos projectes, semblà que finalment havíem trobat alguna cosa que satisfeia les seues i les meues expectatives: una estructura d’una certa simetria que, en la línia senzilla dels monolits, mantingués encara alguna relació significativa amb aquells fets lamentables: unes ales d’avió, uns braços, unes mans que s’enlairen per a emparar un rostre, la tensió permanent entre agressors i agredit confosos en una mateixa figura, la lluita i la reconciliació, una porta que cal travessar, un sostre protector, un… aixopluc. Heus ací el nom que vam triar per l’escultura, Aixopluc, i que d’alguna manera semblava resumir en una paraula totes aquelles associacions d’idees. En aquell moment embargats per l’optimisme, ni els organitzador ni jo sospitavem que aquell projecte tardaria encara dos anys i mig a poder-se realitzar.

El 20 de gener de 2005 a la Casa de la Joventut, es presentaven el projecte i la maqueta del monument als mitjans de comunicació, acte després del qual havien de quedar exposats al públic allí mateix. La reacció hostil de l’Ajuntament del PP no es va fer esperar i va ser l’inici de la relació de tibantor i despreci pel projecte que el govern de la ciutat ha mantingut fins avui. La Regidoria de Joventut i Cultura ordenà retirar la maqueta d’immediat i el senyor Alfonso Rus es despenjava amb algunes reflexions pseudomorals sobre l’inapropiat d’un monument com aquell que venia a pertorbar la pau dels mors i a remoure la mala consciència dels vius. D’altra banda les autoritats ferroviàries de la zona no semblaven més favorables que les municipals a que allò continuara endavant. El clima enrarit que es generà feia pensar que Aixopluc estava condemnat al fracàs. Era clar queAixopluc seria per subscripció popular o no seria.

Mentrestant, inasequibles al desalé, els membres del Consell, van posar en marxa una sèrie d’iniciatives per a recabdar fons: es va fer una crida a la col·laboració de la ciutadania en favor de la recuperació de la memòria històrica, es van fer bons d’ajut, es va editar una carpeta amb una serigrafia al·lusiva.Sense una resposta favorable per part de la gent, aquest projecte no hauria estat possible.

A principis d’abril d’aquell any, algun raget d’esperança es filtrava a través dels foscos nuvolots que amenaçaven tempesta: la pemsa es difonia la noticia que RENFE donaria permís per a ubicar a l’estació l’escultura en record del bombardeig, cosa a la qual el senyor Alcalde havia manifestat públicament no oposar-se. Aquest permís, però, no es va fer efectiu fins a la fi dels 2006.

Pel març de 2006, es posà en marxa el procés de construcció del monument. La empresa Transmet tallà, amb la precisió nanomètrica del làser, les planxes dels dos mòduls de l’escultura. Després d’això un altre paronet: la secció de tall deTransmet tancà les seues portes i vam haver de buscar algú altre que es fes càrrec del calat unes planxes amb les llegendes. Finalment, M3 Rotulación va acceptar l’encàrrec. Tanmateix, l’anhelat permís de RENFE no arribava.

Van fer falta encara algunes gestions polítiques per desbloquejar la situació. El 24 de gener de 2006, el grup parlamentari Izquierda Verde-Izquierda Unida-Iniciativa per Catalunya Verds presentava al Congrés de Diputats una proposició no de llei signada per la diputada Isaura Navarro per a la instal·lació del monument, i cap a finals d’any, en una data que desconec, la intervenció del Delegat del Govern, Antoni Bernabé, fou decisiva perquè l’AdIF, l’Administrador d’Infraestructures Ferroviaries, donara el seu vist-i-plau al projecte.

Des d’aleshores els esdeveniments van prendre un ritme frenètic per a arribar a temps a la data simbòlica del 12 de febrer de 2007. Perquè a aquesta altura de la història, encara faltaven unes de les tasques més importants ensamblar les planxes i fer la cimentació del monument, que encara que invisible és summament important per a suportar els vora 2000 kg de l’estructura. D’aquestes dues tasques es van fer càrrec, d’una banda, l’empresa Carpintería Metálica Genovés i, de l’altra,Construcciones Álvarez Moratalla. Vull agrair públicament des d’ací el seu interés i implicació en el projecte més enllà del que és estrictament professional: gràcies a Juan Llopis, de Carpintería Metálica Genovés, per la seua bonhomia i cordialitat i, molt especialment, a Oscar Descals, que en el termini escàs de dues setmanes a realitzat el titànic esforç d’armar gairebé tot sol l’escultura. Gràcies també a Jesús Álvarez i Santiago Torresano pel seu bon ofici a l’hora de calçar l’escultura amb dues sabatetes de formigó armat d’un metre cúbic cadascuna i a Alejandro Chávez, de l’Ecuador, el seu peó, que lluny del país on va nàixer ha contribuït a bastir un element més d’identitat per a aquesta ciutat que volem lliure i tolerant. A mi em van tocar potser les tasques més confortables: imaginar, projectar, fer una maqueta, prendre-li les mides, escalar-la, confeccionar els patrons de les planxes, il·lusionar –que és unas de les formes més castes de la seducció– i supervisar el procés de producció. Sense l’ajut inestimable d’aquests treballadors, però, no hauria estat possible que aquella petita figureta de només 20 cm creixera fins a l’alçada de 3 metres i escaig que ara té. Moltes gràcies a tots cinc.

Vull agrair també als membres del Consell de la Joventut, Miquel Lorente, Jordi Estellés i Sergi Pérez, la confiança inquebrantable que, al llarg de tot aquest tortuós procés, m’han demostrat sempre. Espere no haver-la defrudada.