dilluns, 19 de maig de 2014

Juan Francés


Juan Francés, Albereda Innocència, 1957

Avui dilluns, la radio local xativina ens desdejunava amb la trista notícia de la defunció de Juan Francés: "Xátiva pierde a un gran pintor". [Tot i que la mort es va produir divendres 16 de maig, el tràfec del cap de setmana va fer que no me n'assabentara de les breus necrològiques dels diaris que es van fer ressò.]

La veritat és que era un mal presagi que, des de feia algunes setmanes, no ens haguessem trobat passejant els nostres respectius gossos. Veient-lo tan lúcid i actiu, un no arribava a creure's que tingués 93 anys. Però ja sabem quins inconvenients té una edat avançada.

D'alguna manera, Juan va ser un "xiquet de la guerra" –potser no en el sentit estricte de l'expressió–: la guerra el va deixar orfe i va haver de viure alguns fets dramàtics que el van marcar per a tota la vida. Amargors que, d'altra banda, va provar de sublimar amb el conreu de l'art –de la música i, sobretot, de la pintura–. Color i passió a la manera de Vincent van Gogh van anar donant forma a una obra interessant i diversa, sense oblidar fer menció d'algunes incursions en l'abstracció i en una pintura espontàniament metafísica a la qual la seua sensibilitat i intel·ligència naturals i les seues vivències tràgiques el predisposaven.

Pendent restarà per a sempre la fotografia retrat que pretenia proposar-li amb un ram d'acolorits globus de Fira d'Agost a la mà endinsant-se sota els platans hivernals de l'Albereda Jaume I, com el nen d'una de les seues primeres pintures.

Descanse en pau per a sempre aquell xiquet que mai no va deixar de ser.