Enganxar xiclets

Qualsevol gest, per intranscendent que puga semblar, pot ser objecte d'una rigorosa hermenèutica que desentranye el seu sentit amagat.

¿Recordeu el moment —cap al final d'El darrer tango a París— en què Marlon Brando, ferit de mort, s'extrau un xiclet de la boca i l'enganxa a la barana del balcó? Quins segons tan plens de significat!

Quan jo era un nen i els xiclets eren una cosa tan escassa que les normes d'etiqueta exigien compartir-los amb amics i amigues, a l'hora de dormir, enganxavem el nostre preuat tresor al capçal del llit. L'endemà, una mica endurit, però amb aquell saborós regustet a edulcorant de maduixa, el recuperavem per a continuar mastegant la vida.

Aquell amor pels xiclets em va dur a descobrir —segurament, redescobrir— la soldadura freda de xiclet, molt útil per a reparar les perforacions de les canonades d'aigua, aleshores d'aquelles tan contaminants de plom. La mare va restar tan admirada de la utilitat d'aquella llepolia, que va acabar adoptant-la com una solució preferible a l'enuig d'haver de molestar el pare amb les laborioses soldadures d'estany.

Fa uns mesos, en una de les meues passejades després de la migdiada, vaig descobrir una curiosa acumulació de xiclets de tots colors al lateral d'una finestra. Era com una capella, com l'espai d'un ritual… No estaven amuntegats, sinó disposats uns al costat dels altres. ¿Era l'obra d'un únic subjecte o la juxtaposició de diverses voluntats? M'incline a creure que no era ni més ni menys que una simple manifestació del poder de la massa.

He de reconéixer, tanmateix, que en relació al tema dels xiclets, hi ha encara, però, alguns enigmes que no he aconseguit desxifrar satisfactòriament: quina és la finalitat, per exemple, d'enganxar-los al davall dels pupitres? Si en teniu curiositat i us preneu la molèstia de ficar panxa en amunt algunes taules de qualsevol classe de secundària, hi trobeu amb tota probabilitat autèntiques obres d'art de la plasticitat que podrien penjar —amb èxit de crítica i públic— de les parets d'algun museu d'art modern. 

Excés de raons

Quan temps poden arribar a fer-nos perdre les persones desmesuradament enraonades! I la primera i inevitable pèrdua serà, sens dubte, la del temps que haurem d'esmerçar a esbrinar si hi ha o no excés de raons.

Desiderata

Davant la incompetència i la deshonestedat dels nostres dirigents per a explicar i combatre la crisi, l'innocent desig de Jorge Luis Borges: alguna vegada mereixerem no tenir polítics!

Obsolescència planejada & paranoia

Comence a sospitar que fins i tot les simples samarretes de cotó han estat fabricades seguint el secret designi que les du a malmetre's en un termini prefixat. Com us expliqueu si no que totes es foraden al mateix lloc? De segur que alguna mala passada o alguns punts defectuosos en formen part del programa de confecció. Sospiteu i encertareu!

Un bloc per a Vicent Chaquet

Aquest matí he escoltat a la ràdio que Toni Cucarella, Josep Lozano i Josep Manel Vidal han enllestit un bloc amb la finalitat de donar a conéixer a la xarxa l'obra literària del malaguanyat Vicent Chaquet i Huerta, mort prematurament el 1997.

La notícia m'ha alegrat doblement. És, per una banda, una inciciativa que contribueix a mantenir viu el record d'un amic i, a més, recupera l'impagable recull de contes Masurca de l'agredolç per a una merescuda difusió més enllà de l'esfera local.

El 1999, l'Associació El Rastell, de la Llosa de Ranes, en va fer la primera edició, de la qual va ser curador Toni Cucarella, amic d'ell i meu, i en la qual vaig tenir el plaer de col·laborar, el millor que vaig saber, amb el disseny i la maquetació.

Si us va agradar Els cucs de seda, de J. Francesc Mira, no deixeu de llegir aquests contes de Vicent Chaquet, no us decepcionaran.

La deriva de l'art

L'art actual va a la deriva, que d'altra banda és com cal esperar que vaja.

Tanmateix, si hi ha alguna cosa més a la deriva que l'art,  és la crítica d'art: a la deriva inicial del seu objecte, hi afig la seua pròpia.