Memoràndum Aixopluc

El següent escrit recull la intervenció de Miquel Mollà el 18 de febrer de 2007 en l'acte d'inauguració de l'escultura Aixopluc, ubicada al davant de l'edifici de RENFE a Xàtiva en memòria de les víctimes del bombardeig de l'estació l'any 1939:


Quan, allà pel juliol de 2004, els membres del Consell de la Joventut es van posar en contacte telefònic amb mi per preguntar-me si m’abelliria fer una escultura relacionada amb la República, no vaig entendre ben bé què em demanaven. No va ser fins un dies després que Sergi Pérez –president del Consell aquell any–, Jordi Estellés i Miquel Lorente es van presentar al meu estudi per explicar-me amb detall la seua petició. Jo havia esbossat ja algunes idees al meu quadern: una corona partida, les faixes de la bandera tricolor entrellaçant-se arborescents… Ara, però, aquelles idees ja no em servien, perquè no es tractava de res de tot allò que jo havia suposat, sinó d’alguna cosa més universal i humana: d’al·ludir a l’horror de la guerra, de fer memòria de la barbàrie tot recordant les seues víctimes.

Després de sospesar diversos projectes, semblà que finalment havíem trobat alguna cosa que satisfeia les seues i les meues expectatives: una estructura d’una certa simetria que, en la línia senzilla dels monolits, mantingués encara alguna relació significativa amb aquells fets lamentables: unes ales d’avió, uns braços, unes mans que s’enlairen per a emparar un rostre, la tensió permanent entre agressors i agredit confosos en una mateixa figura, la lluita i la reconciliació, una porta que cal travessar, un sostre protector, un… aixopluc. Heus ací el nom que vam triar per l’escultura, Aixopluc, i que d’alguna manera semblava resumir en una paraula totes aquelles associacions d’idees. En aquell moment embargats per l’optimisme, ni els organitzador ni jo sospitavem que aquell projecte tardaria encara dos anys i mig a poder-se realitzar.

El 20 de gener de 2005 a la Casa de la Joventut, es presentaven el projecte i la maqueta del monument als mitjans de comunicació, acte després del qual havien de quedar exposats al públic allí mateix. La reacció hostil de l’Ajuntament del PP no es va fer esperar i va ser l’inici de la relació de tibantor i despreci pel projecte que el govern de la ciutat ha mantingut fins avui. La Regidoria de Joventut i Cultura ordenà retirar la maqueta d’immediat i el senyor Alfonso Rus es despenjava amb algunes reflexions pseudomorals sobre l’inapropiat d’un monument com aquell que venia a pertorbar la pau dels mors i a remoure la mala consciència dels vius. D’altra banda les autoritats ferroviàries de la zona no semblaven més favorables que les municipals a que allò continuara endavant. El clima enrarit que es generà feia pensar que Aixopluc estava condemnat al fracàs. Era clar queAixopluc seria per subscripció popular o no seria.

Mentrestant, inasequibles al desalé, els membres del Consell, van posar en marxa una sèrie d’iniciatives per a recabdar fons: es va fer una crida a la col·laboració de la ciutadania en favor de la recuperació de la memòria històrica, es van fer bons d’ajut, es va editar una carpeta amb una serigrafia al·lusiva.Sense una resposta favorable per part de la gent, aquest projecte no hauria estat possible.

A principis d’abril d’aquell any, algun raget d’esperança es filtrava a través dels foscos nuvolots que amenaçaven tempesta: la pemsa es difonia la noticia que RENFE donaria permís per a ubicar a l’estació l’escultura en record del bombardeig, cosa a la qual el senyor Alcalde havia manifestat públicament no oposar-se. Aquest permís, però, no es va fer efectiu fins a la fi dels 2006.

Pel març de 2006, es posà en marxa el procés de construcció del monument. La empresa Transmet tallà, amb la precisió nanomètrica del làser, les planxes dels dos mòduls de l’escultura. Després d’això un altre paronet: la secció de tall deTransmet tancà les seues portes i vam haver de buscar algú altre que es fes càrrec del calat unes planxes amb les llegendes. Finalment, M3 Rotulación va acceptar l’encàrrec. Tanmateix, l’anhelat permís de RENFE no arribava.

Van fer falta encara algunes gestions polítiques per desbloquejar la situació. El 24 de gener de 2006, el grup parlamentari Izquierda Verde-Izquierda Unida-Iniciativa per Catalunya Verds presentava al Congrés de Diputats una proposició no de llei signada per la diputada Isaura Navarro per a la instal·lació del monument, i cap a finals d’any, en una data que desconec, la intervenció del Delegat del Govern, Antoni Bernabé, fou decisiva perquè l’AdIF, l’Administrador d’Infraestructures Ferroviaries, donara el seu vist-i-plau al projecte.

Des d’aleshores els esdeveniments van prendre un ritme frenètic per a arribar a temps a la data simbòlica del 12 de febrer de 2007. Perquè a aquesta altura de la història, encara faltaven unes de les tasques més importants ensamblar les planxes i fer la cimentació del monument, que encara que invisible és summament important per a suportar els vora 2000 kg de l’estructura. D’aquestes dues tasques es van fer càrrec, d’una banda, l’empresa Carpintería Metálica Genovés i, de l’altra,Construcciones Álvarez Moratalla. Vull agrair públicament des d’ací el seu interés i implicació en el projecte més enllà del que és estrictament professional: gràcies a Juan Llopis, de Carpintería Metálica Genovés, per la seua bonhomia i cordialitat i, molt especialment, a Oscar Descals, que en el termini escàs de dues setmanes a realitzat el titànic esforç d’armar gairebé tot sol l’escultura. Gràcies també a Jesús Álvarez i Santiago Torresano pel seu bon ofici a l’hora de calçar l’escultura amb dues sabatetes de formigó armat d’un metre cúbic cadascuna i a Alejandro Chávez, de l’Ecuador, el seu peó, que lluny del país on va nàixer ha contribuït a bastir un element més d’identitat per a aquesta ciutat que volem lliure i tolerant. A mi em van tocar potser les tasques més confortables: imaginar, projectar, fer una maqueta, prendre-li les mides, escalar-la, confeccionar els patrons de les planxes, il·lusionar –que és unas de les formes més castes de la seducció– i supervisar el procés de producció. Sense l’ajut inestimable d’aquests treballadors, però, no hauria estat possible que aquella petita figureta de només 20 cm creixera fins a l’alçada de 3 metres i escaig que ara té. Moltes gràcies a tots cinc.

Vull agrair també als membres del Consell de la Joventut, Miquel Lorente, Jordi Estellés i Sergi Pérez, la confiança inquebrantable que, al llarg de tot aquest tortuós procés, m’han demostrat sempre. Espere no haver-la defrudada.