El consol de la religió

Passe pel davant de l'església del Convent de la Consolació —allò que en diuen el Portal Fosc de Xàtiva—. La porta és oberta i, de fora estant, puc escoltar la monòtona salmòdia, com reverbera la megafonia en la buidor sepulcral de la nau. I no puc evitar pensar amb una certa esgarrifança que, per sort, encara sóc viu. ¿Com algú, amb la història que ha plogut, pot encara assistir a un ofici litúrgic sense que li grinyole fins a l'última neurona del cervell?
Com és de reconfortant la religió!

Les memòries de José María Aznar

Només puc imaginar-me Josemari com una caricatura.

Pàtries

Algú va dir que l'única veritable pàtria és la infantesa. Malauradament per als valencians, no podrà ser de cap altra manera.

Artista

Un artista és un artesà que pensa.

Enganxar xiclets

Qualsevol gest, per intranscendent que puga semblar, pot ser objecte d'una rigorosa hermenèutica que desentranye el seu sentit amagat.

¿Recordeu el moment —cap al final d'El darrer tango a París— en què Marlon Brando, ferit de mort, s'extrau un xiclet de la boca i l'enganxa a la barana del balcó? Quins segons tan plens de significat!

Quan jo era un nen i els xiclets eren una cosa tan escassa que les normes d'etiqueta exigien compartir-los amb amics i amigues, a l'hora de dormir, enganxavem el nostre preuat tresor al capçal del llit. L'endemà, una mica endurit, però amb aquell saborós regustet a edulcorant de maduixa, el recuperavem per a continuar mastegant la vida.

Aquell amor pels xiclets em va dur a descobrir —segurament, redescobrir— la soldadura freda de xiclet, molt útil per a reparar les perforacions de les canonades d'aigua, aleshores d'aquelles tan contaminants de plom. La mare va restar tan admirada de la utilitat d'aquella llepolia, que va acabar adoptant-la com una solució preferible a l'enuig d'haver de molestar el pare amb les laborioses soldadures d'estany.

Fa uns mesos, en una de les meues passejades després de la migdiada, vaig descobrir una curiosa acumulació de xiclets de tots colors al lateral d'una finestra. Era com una capella, com l'espai d'un ritual… No estaven amuntegats, sinó disposats uns al costat dels altres. ¿Era l'obra d'un únic subjecte o la juxtaposició de diverses voluntats? M'incline a creure que no era ni més ni menys que una simple manifestació del poder de la massa.

He de reconéixer, tanmateix, que en relació al tema dels xiclets, hi ha encara, però, alguns enigmes que no he aconseguit desxifrar satisfactòriament: quina és la finalitat, per exemple, d'enganxar-los al davall dels pupitres? Si en teniu curiositat i us preneu la molèstia de ficar panxa en amunt algunes taules de qualsevol classe de secundària, hi trobeu amb tota probabilitat autèntiques obres d'art de la plasticitat que podrien penjar —amb èxit de crítica i públic— de les parets d'algun museu d'art modern. 

Excés de raons

Quan temps poden arribar a fer-nos perdre les persones desmesuradament enraonades! I la primera i inevitable pèrdua serà, sens dubte, la del temps que haurem d'esmerçar a esbrinar si hi ha o no excés de raons.