El Gran Germà

La realitat sol superar sovint la ficció. La distopia orweliana 1984 parlava de telepantalles i control social, però ni remotament va preveure la implantació massiva dels telèfons mòbils, uns petits dispositius que permeten –legal o il·legalment– ubicar, visualitzar i escrutar l'entorn personal de cada ciutadà, a l'hora que rebre una informació sesgada i intervinguda segons l'interés del poder a la xarxa. I tots tan feliços! Què més podria somiar el Gran Germà?

Juan Francés

Juan Francés, Albereda Innocència, 1957

Avui dilluns, la radio local xativina ens desdejunava amb la trista notícia de la defunció de Juan Francés: "Xátiva pierde a un gran pintor". [Tot i que la mort es va produir divendres 16 de maig, el tràfec del cap de setmana va fer que no me n'assabentara de les breus necrològiques dels diaris que es van fer ressò.]

La veritat és que era un mal presagi que, des de feia algunes setmanes, no ens haguessem trobat passejant els nostres respectius gossos. Veient-lo tan lúcid i actiu, un no arribava a creure's que tingués 93 anys. Però ja sabem quins inconvenients té una edat avançada.

D'alguna manera, Juan va ser un "xiquet de la guerra" –potser no en el sentit estricte de l'expressió–: la guerra el va deixar orfe i va haver de viure alguns fets dramàtics que el van marcar per a tota la vida. Amargors que, d'altra banda, va provar de sublimar amb el conreu de l'art –de la música i, sobretot, de la pintura–. Color i passió a la manera de Vincent van Gogh van anar donant forma a una obra interessant i diversa, sense oblidar fer menció d'algunes incursions en l'abstracció i en una pintura espontàniament metafísica a la qual la seua sensibilitat i intel·ligència naturals i les seues vivències tràgiques el predisposaven.

Pendent restarà per a sempre la fotografia retrat que pretenia proposar-li amb un ram d'acolorits globus de Fira d'Agost a la mà endinsant-se sota els platans hivernals de l'Albereda Jaume I, com el nen d'una de les seues primeres pintures.

Descanse en pau per a sempre aquell xiquet que mai no va deixar de ser.

The last gum

Quan vaig publicar aquella entrada de 8/11/2013 titulada Enganxar xiclets, no pensava jo que el tema pogués donar per a tant, ni que pogués acabar relacionant aquesta llepolia amb l'antiartista Marcel Duchamp i els seus ready-made.

Diu la Viquipèdia: "L'artista descontextualitza l'objecte trobat i el situa en un nou espai, on adquireix un nou significat quan l'introdueix en una galeria o museu. L'objecte mundà es converteix en un objecte sagrat". ¿Recordeu aquell famós urinari que sota el títol de Fountain i signat amb el pseudònim  de R. Mutt, va presentar Duchamp a Nova York el 1917?

Doncs bé, més o menys aquesta ha estat l'estratègia que ha fet servir el Manchester United per a ajudar a finançar una campanya en favor dels joves discapacitats de la regió: subhastar a eBay el darrer xiclet mastegant per Sir Alex Ferguson, el mític tècnic de l'equip, al partit de comiat del 19/5/2013 a l'estadi del West Bromwich Albion.

Damunt d'un coixinet de vellut roig, a l'interior d'una capseta de metacrilat i amb una placa gravada que resa: "THE LAST GUM. Sir Alex Ferguson. 19.05.2013", la llepolia esdevé un ready-made de manual dadaista.

Els 455.000 € –potser hauríem de comptar ja en lliures, 390.000 £– assolits en la subasta, consagren definitivament aquest objet trouvée com una peça amb aura museística.

[A propòsit d'un article de Luis Miguel Cámara a la contraportada de Las Provincias del 24/5/2013. Aquest n'és el vincle on podeu trobar l'il·lustrativa foto http://www.lasprovincias.es/v/20130524/sociedad/chicle-20130524.html]

Crist & Anticrist

Les lleis de la percepció juguen, de vegades, males passades. Damunt la taula del menjador de ca els pares, veia la imatge d’un prospecte sense acabar de cromprendre-la des de la distància. En acostar-me vaig entendre que allò que provocava la meua perplexitat era simplement que l’estava mirant cap per avall. Curiosament, tanmateix, la meua percepció havia construït una imatge alternativa estranya, però versemblant.

Els psicòlegs de la percepció anomenen aquest fenòmen “anisomorfisme de l’espai perceptiu”. La nostra facultat visual ha estat modelada per l’evolució com a animals terrestres que analitzen el seu entorn generalment dempeus. No ens adonem igual de les coses fent el pi o, simplement, girant-les cap per avall.

Com a cas pràctic, presente, amb una petita manipulació per la meua part, la imatge que va provocar la meua curiositat. Es tracta de la portada del programa de mà de la Setmana Santa Setabense 2013, amb una fotografia de Josep Miquel Palop, que m’he pres la llibertat de maquillar amb photoshop per a exagerar l’efecte anisomòrfic que em va colpir. Si gireu la imatge 180º veureu l’Anticrist entre les ombres del rostre invertit de Jesús coronat d’espines. Adjunte un dibuix on l'efecte s'aprecia igualment.

Xàtiva, passeig monumental

El proper dimarts 30 d'abril de 2013 a les 19:30 i a la Casa de la Cultura de Xàtiva, es presentarà el nou llibre de Toni Martínez Revert: Xàtiva, passeig monumental.

Des d'aquest bloc volem sumar-nos a la difusió de l'esdeveniment per l'admiració i l'amistat que professem als autors d'aquesta nova publicació.

El llibre és un passeig per la ciutat amb fotografies de Miguel Sala (Foto Cuenca) i Julián García (Art3 Video); textos de Toni Martínez i Toni Cucarella, i maquetació d'Artur Heras.

L'èxit

Hi ha artistes que, amb una obra mediocre, saben fer-se una reputació i, fins i tot, viure d'ella. N'hi ha d'altres, en canvi, que amb tresors entre les mans moren d'anonimat. Potser tots podríem posar-ne alguns exemples, però segurament no coincidirien –cosa que ens instrueix amargament en relació a com són d'incertes les distincions sobre el mèrit i la bellesa–.